Programa d'actes

Estic convençut de què es tracta d’una altra manifestació de la coneguda síndrome de tindre-ho tan a mà. Però no deixa de resultar(-me) cridaner que, malgrat el meu interès per la història en general i per la denominada època Ibèrica en particular, molts dels testimonis valencians d’aquesta cultura fascinant --la majoria, de fet, si deixe de banda els que tinc literalment al costat de casa-- em resulten encara hui desconeguts. Així que, sense desdir de l’objectiu fonamental d'ajuntar-nos després de massa temps sense haver-ho pogut fer, la possibilitat d’aprofitar per fer una visita (magníficament guiada, a més a més) a l’extraordinari enclavament moixentí de la Bastida de les Alcusses va ser un complement perfecte a una trobada ja de per si més que abellidora. Afegiu-ne, a més a més, un il·lustrador recorregut per l’emblemàtic i prestigiós Celler del Roure (un privilegi, també, haver comptat amb les detallades explicacions de Pablo Calatayud, promotor i ànima del projecte), l’oportunitat d’un bon menjar envoltats pel bellíssim paisatge d’allò que ha vingut en denominar-se Terres dels Alforins --i que no necessita, des del meu punt de vista, comparar-se amb res, ni que siga amb la Toscana--, i l’hospitalitat amb la què sempre comptem quan ens deixem caure per la Font de la Figuera, i convindreu en què el programa d'actes del darrer cap de setmana ha deixat el llistó francament alt. Superar aquest nivell en pròximes visites al que van ser terres d'edetans, contestans i ilercavons no serà, doncs, tasca senzilla, però estic segur de que farem tot el possible per tal d'aconseguir-ho. I la veritat, només amb poder comptar amb tan bona companyia com en aquesta ocasió em donaré, vos ho puc assegurar, per molt més que satisfet.

En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...

Proximitats

Imagineu un paratge imponent i evocador enclavat en un paisatge abrupte de singular bellesa, en el qual s’hi van descobrir no fa molts anys unes espectaculars pintures rupestres d’un estil prèviament desconegut exclusiu d’un territori molt restringit, ben datat temporalment i caracteritzat per unes figures úniques al món, d’una grandària respectable i dotades d’una innegable força expressiva...  Estic convençut que, d’haver estat en qualsevol altre punt del món, un lloc amb aquestes característiques hauria passat ràpidament a formar part de la meua ja llarga llista de viatges pendents; però no ha estat així, en aquesta ocasió, per la senzilla raó de que el Pla de Petracos --el paratge en qüestió-- i les pintures que alberga, conegudes a hores d’ara com a macroesquemàtiques, em queden ben a prop de casa, i no és gens estrany que m’hi deixe caure amb certa freqüència bé pel mateix indret o per la seua immediata rodalia. El cas és que a la tornada del viatge a Tassili n’Ajjer, en començar a repassar i actualitzar la informació de què dispose sobre l’art rupestre d’allà i d’ací, vaig reparar en què no solament no he parlat mai ací de Petracos i les seues extraordinàries pintures (només alguna referència de passada en referir-me al barranc de Malafí, a la vora del qual s’enclaven), sinó que a més a més l’última volta que hi vaig anar va ser abans de l’incendi de les Valls de la Marina, del qual he parlat també darrerament, i que el va afectar de forma directa. Així que aprofitant que l’amic Rafa Enguix, que sap bona cosa d’aquestes coses, tenia previst guiar una visita a la zona, m’hi he afegit al grup per posar-me al dia i aprendre’n un poc més de tot plegat. 

Documentat per primera volta per membres del Centre d’Estudis Contestans (CEC) l’estiu de 1980, l’enclavament rupestre de les Coves del Petit, conegut actualment com “Santuari del Pla de Petracos”, està format per un conjunt d’abrics i altres cavitats, a cinc dels quals hi apareixen representacions de gran tamany, habitualment interpretades com figures antropomorfes acompanyades per diversos motius geomètrics. Els diferents abrics semblen constituir un conjunt estructurat que es relacionaria, segons la interpretació més estesa, amb un suposat culte a la deessa mare, tot i que hi ha qui s’inclina per una explicació arqueoastronòmica del jaciment. Un dels abrics alberga també un petit cérvol que correspon al denominat art llevantí, mentre que la resta dels motius, com ja s’ha dit, van donar lloc per la seua originalitat a la definició d’un nou horitzó artístic denominat macroesquemàtic, la presència del qual es restringeix a uns pocs abrics situats a les comarques de l’Alcoià, el Comtat i la Marina Alta. Quant a la seua datació, s’accepta àmpliament una cronologia neolítica vinculada, per paral·lelisme amb representacions similars trobades en ceràmiques cardials, als primers agricultors i ramaders que arribaren a aquestes terres fa aproximadament set mil cinc-cents anys, mentre que la interpretació arqueoastronòmica del jaciment advocaria per una cronologia mesolítica i per tant lleugerament anterior. L’existència de superposicions entre els diferents horitzons d’art rupestre presents a aquesta zona --macroesquemàtic, llevantí i esquemàtic-- ha permès també situar el primer com al més antic, en superposar-se a les seues representacions les escenes de caça característiques de l’art llevantí, molt més estès a la façana mediterrània ibèrica i que per tant ha de ser com a mínim contemporani d’aquell.

Afortunadament, la informació disponible sobre l’art macroesquemàtic i les seues característiques --sovint, a través de treballs duts a terme pel propi Centre d’Estudis Contestans junt amb el professor Mauro Hernández, de la Universitat d’Alacant-- és ara mateix abundant i de fàcil accés a la xarxa, i és a ella que vos remet si teniu gust de saber-ne més sobre aquest tema fascinant. Per la meua part, i malgrat que no vam poder visitar --es troba temporalment tancat-- el museu instal·lat fa un temps a Castell de Castells per complementar la visita sobre el terreny, va ser un goig escoltar les detallades explicacions de Rafa sobre el propi jaciment, la tasca impagable del CEC per revelar, estudiar i protegir l’art rupestre a aquestes comarques, i la impossibilitat de saber de cert quin era el sentit i la finalitat de les pintures rupestres per a aquells qui les van fer. D’aquestes, i de qualssevol altres: atenent a les datacions habitualment acceptades, l’època en què els primers agricultors acabats d’arribar a la Península pintaven a les parets de Petracos, coincideix aproximadament amb l’inici de l'expansió, en el què ara anomenem desert del Sàhara, de grups de pastors que ens van deixar les seues imatges de ramats a les balmes i els abrics de llocs com Tassili n’Ajjer. De la importància cabdal d’aquest darrer enclavament ningú no dubta a hores d’ara; però pel que fa a Petracos, salvant totes les distàncies que siga necessari i reconeixent els esforços d'algunes entitats i institucions per difondre'l, crec que falta encara molt per a que se li reconega la seua vertadera rellevància, fins i tot a casa nostra. De fet, a voltes pense que potser seria diferent si no el tinguérem tan a prop.